Leonardo elcastell de salses i més dades

(diari EL PAÍS, 22 de maig del 2009):

"Leonardo es va inspirar en els castells de La Mota (Castella) i Salses (Rosselló) per fer els seus dissenys en matèria de fortificacions militars".

Quan he llegit la notícia, he comparat immediàtament un dels seus dissenys (Biblioteca Ambrosiana de Milà, Codex Atlanticus fol. 116 v/ 41v-a) amb el castell de Salses, i efectivament, la ressemblança és notòria.

El Castell de Salses va ser reconstruït per Sancho de Castilla, capità del Rosselló, l'any 1497. Les obres van acabar a la tardor del 1503, en què està datat el disseny de Leonardo abans esmentat (1504-1508). Això explicaria les ressemblances del castell de La Mota i Salses, ordenat construir per un militar castellà (La Mota va ser acabat l'any 1488).

No cal dir que aquest any 1503 correspondria amb el segon viatge de Leonardo a Catalunya, segons la meva hipòtesi. Rera aquest període hauria pintat La Gioconda, i retocat L'Anunciació, amb el detall de la muntanya del Canigó, Montserrat i la ciutat de Barcelona (a més a més de la polèmica araucària).

Això podia ser una prova que confirmès la presència de Leonardo a Catalunya en aquelles dates. S'hauria d'investigar sota quin nom va venir a Catalunya: amb el dels Da Vinci, o amb un altre (potser l'autèntic nom familiar, amagat pel sobrenom Da Vinci).

T'envio dues fotos i el retall de EL PAÍS com a element de judici. ¿Què n'opines?

José Luis Espejo

Per als que esteu pensant que l’enginyer Vauban, a finals del segle XVI i començaments del XVIII, té alguna a cosa a veure amb el castell de Salses, us deixo amb aquest retall de la Vikipèdia:

NOTA: Vauban va fer el fortí de Mont Lluís, les muralles de Vilafranca del Conflent, i algunes reformes a Salses (per convertir-lo en una presó).

Castell de Salses

De Viquipèdia

El Castell

El Castell de Salses, que és avui museu d'història de Salses, es troba situat al nord de la vila del mateix nom, al peu de les Corberes, vigilant la plana del Rosselló i l'antic camí que anava de Perpinyà a Narbona seguint l'antiga via Domícia. Representa el límit històric, l'antiga frontera entre el reialme de França i el reialme d'Aragó abans de l'annexió consegüent al Tractat dels Pirineus el 1659. Representa alhora el límit concret entre Occitània i els Països Catalans, représ darrerament amb la construcció de la Porta dels Països Catalans.

Història i documentació

El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanya als comtes del Rosselló. Però, Alfons I d'Aragó, que havia heretat el comtat de Rosselló i, per tant, del castell de Salses, va encarregar a l'abat de La Grassa la fundació, al lloc de l'antiga vila de Salses, d'un poble nou al qual concediria privilegis i franquícies.

El 1285 va resistir el setge, heroïcament però en va, als croats de Felip l'Ardit durant la Croada contra la Corona d'Aragó.

Per la fortalesa actual, construida entre 1497 i 1503, el constructor castellà Ramirez s'inspirà de la tradició dels castells de Castella incorporant totes les modernitats de l'artilleria de l'època, que es tradueix per l'enfonsament del sòl i en l'ús de baluards capaços de contestar a la tecnologia de l'artilleria de principis del segle XVI, per la qual cosa disposà de grans mitjans. El plànol és rectangular de 115 m x 90, repartit en tres espais concèntrics i defensat per un fossat de 15 m d'amplada i 7 de profunditat.

Dins el recinte hi ha una plaça d'armes, la casa del governador, la capella (de Sant Sebastià, austera, amb un frontó i unes pilastres al lloc de l'altar), la presó, les quadres i el palau del rei de Catalunya-Aragó.

La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya de cara a la monarquia francesa. Abans, el 1496 el castell antic i la vila havien estats arrasades i la saquejades per les tropes franceses obeint les ordres del mariscal de Saint-André.

Les obres s'acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses.

Pati interior

Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició es rendí a l'exèrcit de Lluís XIII. L'any següent el lloctinent de Catalunya, Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Baró d'Espenan. Malgrat l'èxit que constituí per als exèrcits castellans, ajudats pel poble català, no impedí la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV de Castella, que desembocà pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.

Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren definitivament el control d'aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus (1659) per liquidar la guerra entre el Regne de França i el Regne de Castella, s'allunyà la frontera francoespanyola uns 50 km al migdia i perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers.

Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la guerra civil espanyola, fou utilitzat com a refugi.

Pel que fa al margalló, en el llibre LEONARDO LOS AÑOS PERDIDOS es diu que és abundant a Sicília, que a Nàpols es diu cephaglion, i que amb ell es feia el “bedelio”, venut a Roma. Això ho he extret de EL DIOSCÓRIDES RENOVADO. En el documental ho he simplificat, per lògiques raons d’espai. Malauradament, en l’època del Pius Font i Quer encara no existia la wikipèdia… Què farem!

Sigui com sigui, a l’obra de Leonardo el margalló es troba en el context montserratí. ¡Sí, collons! Per cert, el Guillem de Humboldt anomenava aquesta planta “palmera de Montjouí” (palmera de Montjuïch).

Tant la palmera com –des del meu punt de vista- l’araucària tenen un significat esotèric (amb perdó) molt clar. El simbolisme és molt evident, però d’això ja en parlarem un altre dia…

Ara llegiu aquestes cartes de Vespuccio:

Americo Vespucci diu a la "Carta fragmentaria relativa al tercer viaje" (Americo Vespuccio, El Nuevo Mundo, editat per Editorial Nova, amb estudi preliminar de Roberto Levillier):

"Y el continente de la tierra por mí vista y navegada se encierra entre estos dos Trópicos [Càncer i Capricorni], o por mejor decir paralelos..." "Son tantas las selvas y bosques de aquella parte, con árboles grandísimos y siempre verdes y distintos de estos nuestros, que es cosa admirable, y la mayor parte dan de sí licores o goma o vinagres y son aromáticos".

EL NUEVO MUNDO (Carta a Lorenzo Pedro de Medicis, 1503):

"Con feliz navegación a 14 días del mes de mayo de 1501 partimos de Lisboa, por orden del mencionado rey, con 3 naves a buscar nuevos países hacia el austro, y navegamos 20 meses continuamente hacia el mediodía..." "Todos los árboles son allí olorosos y mana de cada uno goma, o también aceite, o también cualquier otro licor, de los cuales, si las propiedades nos fueran conocidas no dudo que a los humanos cuerpos serían saludables".

A Internet trobareu: La Goma Laca es una resina natural termoplástica derivada de la extracción alcohólica de las partes resinosas especiales del pino Araucaria Angustifólia(també anomenat Araucaria Brasiliensis, o Pino de Paraná).

Leonardo diu en un dels seus quaderns: "El Vespucci m'ha donat un llibre de geometria" (això ho trobareu al meu llibre).

Qui era Americo Vespucci? En el seu testament (publicat per Consuelo Valera a Colón y los Florentinos) diu: "Que es fecha la carta en Sevilla, myercoles nueve días del mes de abril // año del Nascimiento de Nuestro Salvador Jesucristo de mill e quinientos e onze años, estando dentro en las casas de la morada del dicho señor mycer Amerigo D'Espuchi, que son en esta dicha cibdad en la collación de Santa María..." En definitiva, Amerigo Vespucci es deia en realitat Amerigo Despuchi.

Martin Früth diu, al Convegno Storico Internazionale "I Geraldini di Amelia nell'Europa del Rinascimento":

"Así [Antonio] Geraldini logra obtener el favor de Bertomeu de Verí, jurista mallorquín y regente de la cancillería, dedicándole un epigrama que representa un juego de palabras, y más tarde lo celebra en una oda, junto con Joan de Margarit, cardenal de Girona y canciller real..." "Además, el poeta italiano aprovecha su relación con el valenciano Ausiàs Despuig, jefe de la cancillería siciliana de Fernando el Católico... Ausiàs, a quien Antonio Geraldini dedica una oda con la ocasión de la muerte de su tío Lluís Despuig [embaixador a Milà]"... "Antonio Geraldini muestra sus simpatías por el catalán Bernat Boïl" [monjo de Montserrat, i secretari del rei Ferran V]... "En cambio, nuestro humanista no parece estar muy cercano al secretario aragonés Juan de Coloma, hombre más administrativo y poco literario, a quien Geraldini dedica una oda..."

Recordem que els Vespucci són en realitat els Despuig, com deixa clar Americo Vespucci al seu testament. Aquí veiem la relació dels Geraldini amb els amics catalans de Colom (Bernat Boïl, els Coloma i els Margarit).

I ara la relació entre els Geraldini i Lisa Geraldini del Giocondo, i també amb Cèsar Borgia i Leonardo (nota: aquesta documentació la conservo al meu arxiu; per anar més ràpid, l’he descarregada d’Internet):

Alcuni storici vogliono che Agapito Geraldini di Amelia sia stato nominato vescovo di Catanzaro, ma non abbiamo trovato alcun documento in merito e sembra che non ci sia possibilità di inserirlo nella cronotassi dei vescovi della città.

Questo Agapito visse dal 1450 al 1515 e il papa Alessandro VI lo affiancò, come segretario particolare e consigliere, al figlio Cesare Borgia, il famoso duca Valentino.

Fu molto amico del Machiavelli, e non c’è dubbio che influì sulla sua spregiudicata, ma realistica concezione politica.

È stato trovato un permesso concesso a Leonardo da Vinci nel 1502 per recarsi in Romagna a studiare un sistema di fortificazioni e questo permesso porta la firma di Agapito Geraldini, ma i rapporti fra i due non si limitarono ad una semplice firma perché il Leonardo, neI 1503, dipinse il ritratto di monna Lisa, parente di Agapito.

Per permettere di porre nel giusto merito questo Geraldini, ricordiamo gli atti di cronaca dell’ottobre 1498, che registrano la partenza di Cesare Borgia da Civitavecchia per la Francia e mettono in evidenza i trenta uomini di scorta, fra i quali facevano spicco il maggiordomo Ramiro da Lorca, il segretario Agapito Geraldini e il medico Gaspare Torella.

Il segretario fu sempre premuroso, non solo nei riguardi di Cesare, ma anche per Rodrigo, per Goffredo (principe di Squillace), per Lucrezia e per Vannozza. Quest’ultima, infatti, in data 19 dicembre 1515,scriveva alla figlia Lucrezia:

«La Exellentia Vostra se deve ben ricordare de Messer Agapyto de Amelia serso la Exellentia già del duca nostro et lo amore et affectione sempre porto ad Noi in spetie» .

Monna Lisa Geraldini era nata a Firenze nei 1479 da Antonio Maria (figlio del guelfo Naldo) e aveva passato ia sua giovinezza nella villa di Vignamaggio (comune di Greve FI). Sposò a 16 anni Francesco del Giocondo, detto Nanobi di mestiere commerciante. Nel 1503, Leonardo da Vinci fu incaricato dal padre di dipingerle un ritratto prima di partire per il meridione d’Italia. Sulla via del ritorno, Manna Lisa si ammalò di malaria e morì a Lagonegro. Fu sepolta nella chiesa, di S. Nicola, ma, inspiegabilmente, sul coperchio del sepolcro è scolpito un vecchio dalla barba lunga.

Antonio Geraldini (1450 – 89)

Antonio was Angelo's nephew. Like his uncle, he became a noted diplomat and humanist. He acted as papal nuncio at the court of Ferdinand and Isabella of Spain, and it was in this capacity in 1486 that he supported Christopher Columbus' planned voyage to the New World. Unfortunately, he died before he could witness the successful voyage across the Atlantic.

Agapito Geraldini (1450 – 1515)

Agapito began his career in Rome in 1482. Pope Alexander VI appointed him as his secretary and as papal legate to Perugia and Umbria.
Agapito's association with the Pope’s son, Cesare Borgia began in 1498 when he organised the cortège that accompanied Cesare to France for his marriage to Princess Charlotte of Albret. Agapito then negotiated with the King of France for financial support for Cesare’s campaign in the Romagna in 1500.
Agapito was a witness to the murder of Cesare’s allies in 1503, and became Cesare's vicar in Perugia after the expulsion of the Baglioni soon after. With Cesare’s subsequent downfall, Agapito retired to private life.

Alessandro Geraldini (1455 - 1525)

Alessandro was Antonio’s younger brother. He accompanied Antonio to Spain, where he became the tutor to the royal children. When Antonio died, he took over the support of Christopher Columbus and was influential in ensuring that the project went ahead.

Alessandro became chaplain to Catherine of Aragon, and accompanied her to England in 1501 for her marriage to Arthur, Prince of Wales. He was with her at Ludlow when Prince Arthur died a year later. Since he was of the view (unwelcome to Catherine’s parents) that the marriage had been consummated, he was recalled to Spain.
In 1516, Alessandro asked Pope Leo X to send him to the episcopal see of Santo Domingo, where he became the first Christian bishop in the New World. He was already 64 when he undertook the 200-day voyage to Santo Dominigo, and he stayed there until his death nine years later. His portrait in in the Pinacoteca.

Lisa Geraldini era "parente d'Agapito", i també d'Antonio Geraldini, ambaixador a Barcelona:

Més coses (Martin Früth): "En los años setenta, una vez terminada la guerra civil, Antonio Geraldini tiene su lugar de residencia en Barcelona, ciudad muy vinculada a Italia por razones económicas. En la documentación archivística, se puede observar la integración paulatina del humanista en la vida barcelonesa... Como secretario de la Cancillería Real, Antoni Geraldini, humanista formado en estudios clásicos, se dedica preponderantemente a la redacción de cartas latinas..." "Además, es muy probable que nuestro poeta [Antonio Geraldini] hiciera uso de la lengua catalana cuando trataba con los ciudadanos de Barcelona..." "Antonio Geraldini... acepta una canonjía en la catedral de Barcelona. En el poema que se antepone a sus Carmina ad Iohannam Aragonum, y que se dirige al humanista romano Giulio Pomponio Leto, Antonio Geraldini justifica su decesión de no quedarse en Italia..."

Aquestes són algunes de les “casualitats” que hi ha al darrera de la curiosa circumstància que Leonardo tenia parents a Catalunya, un escut català, un cognom català, amics catalans (o amb família d’arrels catalanes) i coneguts catalans, i malgrat tot no tenia res a veure amb Catalunya.